Adaptación académica

El control de los impulsos y la capacidad para demorar recompensas

Son aptitudes que requieren de cierta maduración neurológica, especialmente en lo relativo a las funciones ejecutivas (vinculadas a la corteza prefrontal). En niños, son predictores de buena adaptación académica.

Programas terapéuticos pueden llevar a que los niños y adultos con problemas de autocontrol (por ejemplo un niño hiperactivo o con problemas conductuales o un adicto a una sustancia) sean más capaces de conseguir la demora de gratificación. El uso de metáforas, de autoinstrucciones y de la exposición en imaginación también puede ser de utilidad.

Por norma general niños menores de cuatro años no eran capaces de demorar la búsqueda de satisfacción. Ello se debe entre otras cosas a la falta de desarrollo de su lóbulo frontal, el cual no alcanza su máximo nivel de desarrollo hasta la edad adulta.

Asimismo, aunque hay cierto componente innato se ha observado que se trata de una habilidad que puede entrenarse.

EL NIÑO REBELDE

EL NIÑO REBELDE Ante un problema de conducta infantil, los padres son buenos informadores de los aspectos externos (pataletas, p.e.), pero menos del estado emocional de su hijo. Este hecho propicia que, a veces, haya una gran distancia entre el motivo de consulta y la situación real del niño.

VIOLENCIA DELS FILLS CAP ALS PARES

Què és la violència filio-parental?
La violència filio-parental és un tipus de violència intrafamiliar que es caracteritza per un conjunt d’actes agressius que són perpetrats per un menor cap al seu progenitor, fent que aquest últim se senti amenaçat, intimidat i controlat.

En el codi penal espanyol, la violència filio-parental està tipificada en l’article 173 (2) i es defineix com «maltractaments habituals en l’àmbit familiar«, on la principal característica és la relació civil o de convivència entre la víctima i l’ agressor, el que no necessàriament implica el vincle biològic entre els dos. Dit d’una altra manera, la víctima és qui té una responsabilitat civil amb l’agressor, encara que no sempre es tracti del progenitor.

Punts carecteristics:
La violència filio-parental es pot presentar tant en famílies que tenen un vincle sanguini, com en famílies d’acollida, adoptives o reconstruïdes. Així mateix, l’agressió pot directament o indirecta, i els maltractaments poden ser de tipus verbal, psicològic, material o econòmic, físic o sexual.

Aquests maltractaments es caracteritzen també per la presència de conductes d’intimidació, control, domini o poder de part de l’agressor, que són realitzades de manera intencionada i que poden causar perjudici o dolor a la víctima. D’altra banda, les agressions poden exercir-se per un o per diversos membres del nucli familiar, i dirigir-se a un o diversos membres del mateix.

En tractar-se d’un fenomen socialment inacceptable, una de les característiques de la violència filio-parental és que sol mantenir oculta dins del si familiar, el que agreuja el cercle de violència. Pel mateix, es tracta d’un fenomen que fins fa poc no havia estat estudiat.

Especialment quan es tracta de fills menors d’edat, aquest fenomen sol encobrir-, ja que la responsabilitat sobre la conducta del nen tendeix a recaure completament sobre els pares, en molts casos sobre la mare, que és precisament objecte de l’agressió a majoritàriament.

Actualment, la violència filio-parental ha cobrat especial interès, per la qual cosa hi ha una gran quantitat de literatura especialitzada sobre el tema.

Per què passa?
La majoria dels casos l’exerceix un menor home d’entre 12 a 18 anys, i que l’agressió ocorre principalment cap a la mare. Sol ser el fill gran, encara que pot tractar-se de fills menors, el que generalment passa quan els grans han abandonat la llar.

La violència filio-parental es relaciona amb el desenvolupament de personalitats i conductes dominants dels nens, el que al seu torn és conseqüència tant d’una societat excessivament permissiva, com de l’exposició prèvia a la violència.

ES IMPORTANT QUE ELS NENS ES FRUSTRIN ES BO PER AL SEU FUTUR

Ja ho deien -per triplicat- els Stones: no sempre pots obtenir el que vols. Si acceptar aquesta evidència palmària i plantar-li cara ja costa Déu i ajuda si s’és adult i se suposa que madur, el camí de la frustració fa encara més pujada per a un infant, que hi transita sense eines. Tot va com una seda fins que, de sobte, un impediment li barra el pas: alguna cosa no li va o no li surt (al nen, a la nena) ben bé com voldria o com s’esperava, i ja hi som: plors, rebequeries… Frustració. Ràbia.

“La frustració es pot definir com aquell comportament que està bloquejat per algun obstacle”, escriu Joaquim Limonero, professor titular del departament de psicologia bàsica, evolutiva i de l’educació de la UAB i secretari de la Facultat de Psicologia, a ‘Motivació i emoció’ (UOC). “La persona o organisme -continua- no pot aconseguir o accedir al seu objectiu desitjat, cosa que li genera un estat emocional negatiu” que pot anar “des de la confusió, la tensió o la inquietud fins a la irritació i fins i tot l’agressió; i en última instància la desorganització de la conducta”. ¿Els pares actuals permeten als fills que experimentin i resolguin -amb ajuda, s’entén- situacions frustrants? “Els nens i nenes es frustren menys que els adults”, respon Ramon Cladellas, professor agregat i secretari del mateix departament de l’Autònoma. “En general -constata- deixem que els nens es frustrin poc, per no dir molt poc. Tots plegats fem el que calgui per evitar-ho”.

«La frustració es pot definir com aquell comportament que està bloquejat per algun obstacle»

JOAQUIM LIMONERO – PROFESSOR DE PISCOLOGIA
Si criem la canalla en el món de la piruleta, en una bombolla on tot és fàcil, res els incomoda, cap fita els costa i cap conflicte els fa la punyeta, els privem d’un recurs clau per a l’adultesa: la resiliència. En lloc d’evitar que es frustrin o d’ensenyar-los a no frustrar-se, ensenyem-los, pel seu bé, a frustrar-se (a mantenir el desengany a ratlla, a combatre l’adversitat), i fem-ho sense frustrar-nos. Amb moderació, la frustració els convé; exposem-los-hi, doncs, perquè aprenguin a tolerar-la. Cladellas encoratja els pares: “Hem de capaços de resistir-nos a donar-los tot el que volen o demanen. Ens preocupem massa -diu- pel seu benestar emocional, i això fa que inconscientment no els deixem créixer”.

Ni sempre que sí ni sempre que no
Si cedim a qualsevol demanda -a totes, sempre- no els estem pas aplanant el camí, sinó posant-los bastons a les rodes. “Cal valorar les diferents situacions i anar alternant el sí amb el no”, sosté Ramon Cladellas: “Ni és bo resistir-nos a tot ni complaure’ls en tot”. Així, defensa, aprenen que hi ha coses que poden obtenir i d’altres que no: “Si a tot els diem que no -avisa- els estarem frustrant en excés, mentre que si a tot els diem que sí estem generant uns nens massa consentits”. Però no és fàcil, oi? Per què? “Perquè confonem voler el millor per als nostres fills amb desitjar que tinguin tot el que volen. Costa molt dir que no quan volen alguna cosa i quan sabem perfectament que els altres nens ho tindran”. Ens sentim mals pares, males mares, però estem fent el que toca. “Si cedim davant d’una rebequeria -adverteix Cladellas- el que estarem fent és ensenyar-los que, actuant d’aquesta manera, podran aconseguir tot el que es proposin. No els podem reforçar, sinó tot el contrari”. I remarca: “D’alguna manera hem d’aconseguir extingir aquesta conducta inadequada”.

Els sobreprotegim: “Confonem estimar-los amb procurar que no els falti res, i amb això estem provocant que no valorin res i que pensin que tot es pot aconseguir d’una manera ràpida i sense gens ni mica d’esforç. Fent un símil amb l’ús que fan de les tecnologies, creuen que prement un botó (en aquest cas seria enrabiar-se) poden aconseguir tot el que els envolta”. Per evitar-ho, Cladellas recomana sang freda quan els nanos topin amb un entrebanc i facin cara de pomes agres: “Sé que és difícil i costa -admet-, però davant d’aquest fet hem de ser conseqüents i, si considerem que no se’ls ha de donar el que demanen, cal aguantar com sigui fins que els passi la irritació, i intentar fer-los veure que no és possible tenir-ho tot, tal com els passarà quan siguin més grans”. Això sí: s’ha de fer quan s’hagin calmat, perquè “no serveix de res intentar dialogar amb el nen quan està enfadat, ja que pot més la part emocional que la racional. “Se’ls ha d’anar explicant constantment que no sempre es pot tenir tot el que es vol”.

ELIMINAR NO, CONVIURE-HI
En comptes d’eliminar la seva frustració o el que la causa, els pares hem d’ajudar-los a conviure-hi: “És bo i necessari que els nens es frustrin -assegura el doctor Ramon Cladellas-, ja que és un aprenentatge que cal que adquireixin per ser capaços d’enfrontar-se a totes les situacions desagradables que es trobaran de grans. El que sí que hem d’intentar -matisa-és ensenyar-los a gestionar aquesta frustració, i per això cal que els expliquem que el que els passa en aquest moment és normal, però que no es pot tenir ni desitjar sempre el que es vol; sobretot si això no depèn d’un mateix”.

D’aquest suport parental a la canalla frustrada en dona pistes Miguel Carlos Martínez López, mestre especialista en educació infantil, llicenciat en psicopedagogia i -hi afegeix-“apassionat de la primera infància”. En parla a ‘Com abordar els petits i els grans conflictes quotidians’ (Graó): “Hi ajuda que siguem proactius, no reactius. I, en qualsevol cas, que ens ajustem ràpidament als canvis desenfrenats que els nens viuen durant els seus tres primers anys de vida: creixen, es mouen, tenen necessitat de jugar, no poden esperar gaire, els agrada posar-se a prova… També hem d’entendre -matisa l’educador- que hi ha d’haver un equilibri entre les seves necessitats i les exigències que els fem. No els podem tenir tota una tarda de pluja a casa i esperar que s’hi conformin. I tenir criteri: “És important el temps, la disponibilitat, el gaudi compartit d’experiències de tot tipus, o el joc. No és gens important la majoria de les coses que es compren”.

Davant la frustració dels fills cal que pares i mares siguin proactius, no reactius

Com sempre, no ens podem refiar de cap fórmula infal·lible: cada nen és un món. Si s’enfada perquè alguna cosa l’empipa reaccionem-hi segons la seva edat i, sobretot, el seu tarannà. El pedagog diu: “Ens trobarem amb nens més difícils (fins i tot si hem tingut tota la cura del món en la seva criança, fins i tot si amb un altre fill tot ha sigut fàcil) que necessitaran més temps i més implicació perquè siguin capaços de batallar amb la frustració. Nens més irritables amb qui caldrà provar tractes, claredat en els missatges, visualització de les conseqüències i una gran coherència pel que fa a normes i comportaments acceptables”. La frustració els (i ens) posarà a prova.

La frustració i -ai!- el seu esclat: les rabioles, marraneries o -ep- criaturades: “Les rebequeries són un cas específic d’una etapa molt concreta. El nen -aclareix Martínez López- se sent impotent i ens mostra el seu desconcert. Resulta fàcil entendre que no hem de permetre que es facin mal o que en facin als altres, i, en el moment més descontrolat, la nostra intervenció s’ha de limitar a evitar aquest mal”. “Serà difícil que ens escoltin i que ens entenguin, així que tranquil·litat -aconsella-. I, quan les aigües tornin al seu curs, parlar dels sentiments de l’un i de l’altre, de les raons, de com demanar, de com buscar alternatives”.

Quan es tracta de nens molt petits, funciona la distracció si estan disposats a canviar el seu focus d’interès; es pot provar. Amb un nen de quatre anys que manté rebequeries de manera reiterada, amb temps molt llargs d’enuig, segurament hem de pensar a demanar ajuda. I, amb el temps i una canya, aprendran que, com dirien els Stones, si ho proves, de vegades, obtens el que necessites.

Preparats per als fracassos de debò
Miguel Carlos Martínez: “L’expressió acceptar la frustració sona a una actitud passiva. Seria millor acostar-s’hi com una conquesta, com la capacitat de fer front a la infelicitat i de posar en pràctica estratègies per conviure-hi”. N’aprenen a poc a poc: “En la primera etapa de la vida la frustració es construeix des de fora, des del cuidador principal, que busca com fer front al malestar expressat a través del plor”. Segon pas: “Gradualment i segons es construeix l’autonomia, el llenguatge oral i la confiança en el món, el nen aprèn a esperar… una mica”. Però venen revolts: “Hi ha el moment de «Ho vull ara», amb rebequeries amb les quals el nen posa a prova els límits del món. És el moment que comenci a entendre que les coses es fan d’una manera i que hi ha una raó”. I la lluita, per fi, culmina: “En la majoria dels casos, els nens disposaran de l’estructura emocional i de les habilitats necessàries per fer front a les petites frustracions del dia a dia”.