VIOLENCIA DELS FILLS CAP ALS PARES

Què és la violència filio-parental?
La violència filio-parental és un tipus de violència intrafamiliar que es caracteritza per un conjunt d’actes agressius que són perpetrats per un menor cap al seu progenitor, fent que aquest últim se senti amenaçat, intimidat i controlat.

En el codi penal espanyol, la violència filio-parental està tipificada en l’article 173 (2) i es defineix com “maltractaments habituals en l’àmbit familiar“, on la principal característica és la relació civil o de convivència entre la víctima i l’ agressor, el que no necessàriament implica el vincle biològic entre els dos. Dit d’una altra manera, la víctima és qui té una responsabilitat civil amb l’agressor, encara que no sempre es tracti del progenitor.

Punts carecteristics:
La violència filio-parental es pot presentar tant en famílies que tenen un vincle sanguini, com en famílies d’acollida, adoptives o reconstruïdes. Així mateix, l’agressió pot directament o indirecta, i els maltractaments poden ser de tipus verbal, psicològic, material o econòmic, físic o sexual.

Aquests maltractaments es caracteritzen també per la presència de conductes d’intimidació, control, domini o poder de part de l’agressor, que són realitzades de manera intencionada i que poden causar perjudici o dolor a la víctima. D’altra banda, les agressions poden exercir-se per un o per diversos membres del nucli familiar, i dirigir-se a un o diversos membres del mateix.

En tractar-se d’un fenomen socialment inacceptable, una de les característiques de la violència filio-parental és que sol mantenir oculta dins del si familiar, el que agreuja el cercle de violència. Pel mateix, es tracta d’un fenomen que fins fa poc no havia estat estudiat.

Especialment quan es tracta de fills menors d’edat, aquest fenomen sol encobrir-, ja que la responsabilitat sobre la conducta del nen tendeix a recaure completament sobre els pares, en molts casos sobre la mare, que és precisament objecte de l’agressió a majoritàriament.

Actualment, la violència filio-parental ha cobrat especial interès, per la qual cosa hi ha una gran quantitat de literatura especialitzada sobre el tema.

Per què passa?
La majoria dels casos l’exerceix un menor home d’entre 12 a 18 anys, i que l’agressió ocorre principalment cap a la mare. Sol ser el fill gran, encara que pot tractar-se de fills menors, el que generalment passa quan els grans han abandonat la llar.

La violència filio-parental es relaciona amb el desenvolupament de personalitats i conductes dominants dels nens, el que al seu torn és conseqüència tant d’una societat excessivament permissiva, com de l’exposició prèvia a la violència.

LES DONES SÓN COM UN RADAR RECEPTOR

La festa estava molt animada quan ells van arribar. Un cop dins, la Suc va mirar enJohn als ulls i, gairebé sense moure els llavis, li va xiuxiuejar: «mira aquesta parella al costat de la finestra…» en John va tombar el cap per mirar. «No miris!» va murmurar ella. «Mira que en saps poc de dissimular!… La Sue era incapaç d’entendre que en John s’hagués tombat d’aquella manera tan indiscreta i ell no podia entendre que ella pogués veure la gent de la festa sense haver-se de girar. En aquest capítol explorarem i estudiarem les diferències en la percepció sensorial entre els dos sexes i les implicacions que això comporta a les relacions de parella.
A una dona li resulta fàcil copsar quan una altra està preocupada o se sent ferida, mentre que un home normalment necessita evidències físiques, com llàgrimes, un atac de nervis o una bufetada a la cara, per poder intuir que alguna cosa va malament. Això ve provocat perquè les dones, com la majoria de les femelles dels mamífers, estan dotades d’uns aparells sensorials molt més refinats que els homes. En el seu paper de procreadores i protectores dels nadons, les femelles han de poder percebre els canvis de caràcter i d’actitud dels altres. Allò que habitualment coneixem com a «intuïció femenina» és l’aguda apreciació dels petits detalls i canvis en l’aparença o en la conducta dels altres. És quelcom que al llarg de la història ha desconcertat els homes, que quan intenten amagar alguna cosa sempre són descoberts. Un dels nostres assistents al curs va explicar que era increïble la vista que arribava a tenir la seva dona per descobrir alguna cosa que ell intentava amagar, però que aquesta extraordinària facultat semblava abandonar-la quan intentava aparcar el cotxe al garatge. Això es dóna perquè l’habilitat per calcular la distància entre el paraxocs i la paret del garatge mentre s’està aparcant és una facultat espacial que es troba més desenvolupada en elles.