EL TRAUMA INFANTIL

Dado que la infancia es la época en la que se empieza a construir nuestro “Yo”, y que nuestro cerebro se desarrolla en un 80% en los dos primeros años de vida, un niño cuyos padres no sean capaces de reconocer sus necesidades emocionales básicas puede desarrollar un problema de apego que lleve y mantenga hasta la vida adulta. Es por esto que se habla del apego seguro en la infancia como un factor protector de la salud mental en la edad adulta.

Hacer reparaciones de un trauma muchas veces nos lleva a trabajar algunos aspectos de la infancia que pueden estar olvidados o incluso a los que no hemos prestado atención en años, pero que sin embargo han servido para que nuestro sistema se organizase de una determinada manera alrededor de esta información.

Paradójicamente, a veces se cree que un trauma como un accidente, un terremoto o una inundación, es difícil de superar. Pero, en contra a esa creencia, los psicólogos sabemos que los traumas que nosotros denominamos complejos son los que proceden de rupturas en el apego, con una base tan simple en la confianza con el otro, que en la infancia se traduce por esa capacidad del cuidador de mirarnos, atendernos, darnos seguridad y, sobre todo, darnos amor.

COMO SUPERAR UN TRAUMA INFANTIL

Procesar los traumas emocionales resulta necesario, ya que es el único modo en que la información, almacenada de forma patológica, se pueda reconfigurar cambiando el impacto psicológico que provoca.

Para llevar a cabo ese re-procesamiento de la información existen diversas técnicas de vanguardia, que ayudan de manera más rápida a establecer nuevas memorias emocionales “correctoras” respecto a esa información dolorosa. En ese nuevo procesamiento de la información dolorosa es la etapa en la que se hace el cambio entre “vivir aceptando el pasado” y “luchar con el pasado para poder vivir”.

A QUINA EDAT RESULTEM MÉS ATRACTIUS A L’ALTRE SEXE ?

A quina edat els homes i les dones arriben al seu màxim atractiu?
Un estudi efectuat sobre un lloc web de cites en línia ha determinat quins aspectes són els més desitjables d’una potencial parella, fent especial èmfasi en l’edat.

 A quina edat els homes i les dones arriben al seu màxim atractiu?
Un parell de psicòlegs als Estats Units van sotmetre a una anàlisi dels missatges de prop de 200.000 membres heterosexuals d’un conegut servei gratuït de cites en línia amb l’objectiu d’establir quines són les principals característiques (raça, educació, edat …) que generen major atracció per al gènere oposat.

Entre les conclusions de la investigació que van resultar més interessants, publicades recentment a la revista Science Advances, són les que evidencien l’edat en la qual els homes i les dones es veuen més atractius als ulls del sexe oposat. Els psicòlegs van aconseguir establir que en el sexe femení l’atractiu aconsegueix el seu nivell més alt als 18 anys i des d’aquesta mateixa edat inicia el seu descens, mentre que el sexe masculí arriba a la seva cúspide d’atractiu als 50, després de la qual cosa comença a disminuir.

En el sexe femení l’atractiu aconsegueix el seu nivell més alt als 18 anys es presenta a més una “evident i ferma dependència” racial relacionada amb el atractiva que pot resultar una persona, i en aquest aspecte les dades s’inclinen a favor de les dones asiàtiques i els homes blancs. Per a la seva anàlisi, els científics van observar els missatges enviats entre usuaris del portal de cites que residien a Nova York, Chicago, Seattle i Boston.

La tendència tant d’homes com de dones és “escriure missatges substancialment més extensos a aquelles persones a les que perceben més desitjables, en molts casos fins a dues vegades més llargs”, assenyalen els encarregats de la investigació. De fet l’extensió d’aquests missatges, en comptes del seu contingut, va ser el factor més important que van considerar els psicòlegs al moment d’estimar el nivell d’atractiu dels membres del lloc de cites. Aquest efecte és més notori en els missatges escrits per les dones, encara que no sempre és així.

El sexe masculí arriba a la seva cúspide d’atractiu als 50. Seguint les teories evolutives de l’aparellament …
“Definitivament ens va sorprendre el gradient d’edat per a les dones, tant pel fet que la seva disminució era constant a partir dels 18 anys fins als 65, i també pel marcat que era aquest descens”, va explicar la coautora de la investigació Elizabeth Bruch a The New York Times.

D’altra banda, a la psicòloga Michelle Drouin, qui treballa de forma independent i és especialista en estratègia de relacions, no el va sorprendre a resultat del nou estudi, atès que es troba “en consonància amb les teories evolutives de l’aparellament”, ja que la joventut està relacionada amb la fertilitat. A més, algunes teories proposen que “als homes els interessa poc trobar potencial o poder, i s’inclinen més per l’atractiu físic”, ha afegit Drouin.

En aquest sentit, el diari novaiorquès simplifica les tendències dels dos gèneres amb la següent frase:

“LES DONES VOLEN CERVELLS. ALS HOMES LES IMPORTEN MENYS”

TERÀPIA DE PARELLA: QUAN TOT VA MALAMENT

Hi ha casos en què totes les problemàtiques nominades amb anterioritat estan treballant conjuntament per destruir la parella. De manera que, la teràpia ha de ser del tot personalitzada, ja que cada parella és un món. No obstant això, tots els exercicis que engloben la teràpia completa estarien guiats pels següents focus:

Sanar les relacions íntegrament assolint tots els aspectes psicològics i emocionals de cada individu i de la parella. En una teràpia de parella, el professional dóna les competències necessàries a la parella perquè puguin resoldre futures dificultats per si mateixes.

Millorar la comunicació entre els dos membres, a través de l’adquisició d’habilitats socials com l’assertivitat i l’escolta.

Eliminar tensions acumulades mitjançant el diàleg per baixar emocions negatives i focalitzar en noves positives.

Compartir un projecte comú creant espais personals i d’independència.

Pot practicar alguns exercicis aprofundint en diferents tàctiques dins de cada focus d’aprenentatge. No obstant això, resultarà molt més eficient l’ajuda d’un professional en el procés de sanació i millora, ja que ell o ella sabrà el procés a seguir. Animet i no deixis que els prejudicis acompanyin la teva decisió.

Autor: Xavier Conesa

EN QUE CONSISTEIX UNA TERÀPIA DE PARELLA

Una teràpia, en el camp de la Psicologia, consisteix en una sèrie de reunions en els quals, mitjançant la conversa i altres tècniques, la persona o persones que acudeixen volen vèncer les seves dificultats. Per a això és necessari que la mateixa persona comprengui com es van originar els problemes i com pot afrontar-los. Coneixent-millor pot generar noves maneres de resoldre els teus problemes.

La teràpia de parella no és més que un tipus de teràpia psicològica en la qual dues persones volen superar les seves dificultats juntes, ja que ambdues volen romandre un / a al costat de l’altre / a. Aquesta és l’única premissa important en aquest tipus de teràpia, que ambdues parts estiguin d’acord en resoldre les diversitats de manera conjunta. Encara que també existeixen teràpies de parella en què només un dels dos és qui acudeix a les sessions, aquesta modalitat no té l’impacte ni l’eficàcia suficient per crear competències de resolució com té l’opció de metodologia conjunta. De manera que, si un dels dos membres està ignorant el que passa, no podrà avançar personalment ni amb el seu company / a sentimental.

Però ¿Quin tipus de problemes experimenten aquestes parelles habitualment? En termes generals, les parelles solen tenir un dèficit marcat en enteniment i habilitats de comunicació. Aquesta dificultat és la que més afecta a la parella, ja que, si tots dos no tenen una bona comunicació, els problemes s’aniran acumulant a causa de no poder resoldre’ls en no tenir les eines comunicatives necessàries per afrontar-los. El segon problema és el sexe, ja que moltes parelles no es sents satisfetes sexualment o tenen problemes per excitar-se, la qual cosa crea frustració tant personal com amb la parella. Finalment, la desconfiança és l’arma més traïdora en la relació. Quan una parella no confia un en l’altre, apareixen molts més problemes derivats d’aquest últim. La gelosia, el nerviosisme, la tensió, el control, la desesperació són algunes d’aquestes conseqüències.

Autor: Xavier Conesa

POT SER LA TERÀPIA DE PARELLA UNA BONA SOL.LUCIÓ

És totalment normal que una parella passi per un mal moment en la seva relació. Les discrepàncies, les tensions, les frustracions, entre d’altres, és un problema que afecta qualsevol parella. No té perquè derivar en problemes més greus si aquests petits malentesos es resolen a temps. El problema d’això és que les dues parts tendeixen a guardar, amagar o dissimular aquests conflictes interns, en lloc d’expressar-los i intentar posar-li solució. D’aquí que arribem a un punt en què sembla que ja no hi ha res a fer, però no és així, perdre l’esperança és un símptoma de debilitat. Tot es pot solucionar amb el procés adequat.

Els terapeutes de parella saben com actuar per tornar-te aquesta tranquil·litat i estabilitat amorosa que tant enyores. Un professional intentarà guiar-te tant de manera individual perquè treballis amb tu mateix, però també de forma conjunta entre els dos membres de la parella. L’objectiu és polir aquests petits errors que estem cometent dia rere dia, que, en lloc de millorar la situació de parella, l’empitjora constantment.

La teràpia de parella no és més que un recurs eficaç per resoldre una problemàtica. Tendim a guardar-nos els nostres conflictes, restringint l’accés a qualsevol persona que vulgui ajudar. És comprensible que una parella no vulgui comptar pel que està passant al seu cercle proper, ja que pot comportar pressions, comentaris desafortunats o enraonies en el mateix entorn. Però un professional, en aquest cas un psicòleg o una psicòloga, no et va a jutjar. Hi és per ajudar-vos amb totes les seves eines i esforç perquè la relació surti a flotació.

Autor: Xavier Conesa

EL SEXO: PLACER O ADICCIÓN

La importancia de reconocer este problema como un “desorden de salud” es la posibilidad de que aquellos que han dejado de disfrutar el sexo y han pasado a sufrirlo pidan ayuda. Reconocerlo como “dolencia” no exime a quien lo padece de ser responsable de sus actos, como sucede con tantas otras enfermedades —tanto mentales como somáticas— que implican la voluntad del paciente en su desarrollo o tratamiento (un ejemplo: el que sufre de sobrepeso o hipertensión). Y bajo ningún concepto podrá ser utilizado en medicina forense como argumento atenuante —y mucho menos eximente— de conductas delictivas. No existe causa física que impida a la persona ser responsable final de su conducta.

Decir que la mayoría de las personas infieles son adictas sería como decir que lo son los que se masturban o ven pornografía. Quien busca el sexo con el único fin de obtener placer no es adicto. Que sea o no vicioso no es objeto de estudio de la medicina.

ADICCIÓN AL SEXO

Esta patología afecta en torno a un 6% de la población occidental y es más frecuente en hombres como consumidores directos. Parecen ser más vulnerables aquellos que ya han tenido otras adicciones, como el juego. Es frecuente que las personas que solicitan de forma compulsiva los servicios de profesionales del sexo lo hagan en el contexto del consumo de drogas, en particular de cocaína. Reconozcámoslo: el apoyo incondicional a tu pareja durante un periodo de ludopatía o de adicción a la cocaína puede resultar difícil. Pero aceptar que solicite compulsivamente los servicios sexuales de otras personas va más allá del apoyo, pues afecta a la propia percepción de ti mismo. Hay mujeres que modifican su cuerpo con prótesis mamarias o tatuajes para resultar más atractivas. Hombres que sufren impotencia porque no pueden satisfacer a su pareja. En ocasiones hacen todo tipo de intentos desesperados por ofrecer juegos eróticos con los que la pareja al final no se siente cómoda. Esa inseguridad, en definitiva, es intensamente dolorosa y genera tristeza, rabia, ira y hasta odio. Entender y perdonar a una persona adicta al sexo puede convertirse en un acto casi heroico que no todos están preparados para asumir.

OBSESIÓN POR EL SEXO

La Organización Mundial de la Salud ha incluido el comportamiento sexual compulsivo como un desorden mental. Las alarmas saltan cuando se esfuma el placer y aparece la ansiedad.

EL COMPORTAMIENTO SEXUAL compulsivo ha sido incluido recientemente como un desorden de salud mental en la lista de la Clasificación Internacional de Enfermedades (CIE) de la Organización Mundial de la Salud (OMS). Se define como “un patrón persistente de falla para controlar los deseos sexuales o impulsos sexuales intensos y repetitivos que resultan en un comportamiento sexual repetitivo”. Por el momento, no ha sido considerado un trastorno o una adicción como tal, por lo que el intenso debate sobre si se trata de una adicción o no sigue abierto. Todo lo que genera placer es susceptible de generar un comportamiento compulsivo, adictivo. Ha sucedido siempre con las drogas, el alcohol o el tabaco. El sexo lo genera. Para todos, la tentación puede estar ahí. Hay personas más libidinosas que otras, y ser más o menos capaz de controlar el impulso sexual es algo que concierne a cada uno. Pero ¿dónde termina el vicio y empieza el trastorno? Cuando ya no es el placer sexual el motor que lo conduce a repetir la conducta, sino evitar el displacer. Cuando no consumir le produce un intenso sufrimiento: ansiedad, angustia. Cuando su vida empieza a verse afectada porque su objetivo de consumo se convierte en prioridad.

Una persona adicta al sexo puede empezar a “ponerse pesada” con su pareja o a masturbarse con más frecuencia. Dedicar cada día más tiempo o más dinero a la pornografía. Puede empezar a descuidar sus tareas en casa. Encerrarse en un “estudio” y no jugar con sus hijos o cenar en familia. Llegar tarde al trabajo o consumir pornografía en la oficina. Puede gastar todo su dinero en prostitución y abandonar por completo sus obligaciones. Aunque no nos guste etiquetar a nuestros pacientes, los profesionales de la salud mental tenemos que poner nombre a aquello que es potencialmente peligroso o que genera sufrimiento a la persona o a su entorno. Y una persona adicta al sexo puede destrozar su vida.